Hoy voy a dejar
que me invada la tristeza,
que mi cara se hunda
en tu impávida almohada
donde ya no descansa tu cara.
Hoy voy a dejar
que mi alma congelada
llore desolada,
que mis brazos vacíos de tí
añoren lo que hace meses perdí.
que me invada la tristeza,
que mi cara se hunda
en tu impávida almohada
donde ya no descansa tu cara.
Hoy voy a dejar
que mi alma congelada
llore desolada,
que mis brazos vacíos de tí
añoren lo que hace meses perdí.
Hoy voy a dejar
que la rabia sea mi compañera
que la soledad me devore,
que mis pies caminen descalzos
por la fría línea y sus bordes.
Hoy voy a dejar
que las lágrimas me aturdan
que la impotencia me duela
que los recuerdos se pierdan
en laberintos de pena.
Porque después de la tristeza
en el aire encontraré tu aroma
y mi gélida alma
se deshielará con tu fuerza.
Esa fuerza llena mis brazos,
que aún vacíos de tí
encuentran un gran consuelo
en todo lo que contigo viví.
Hoy no es rabia ni tristeza,
ni soledad ni impotencia,
ni mis lágrimas me aturden
ni hay laberintos de pena.
Porque he decidido vivir,
distanciarme del Apego
que colosal y excesivo
latente espera el requiebro.
4 comentarios:
Sempre s´ha de triar viure. Encara que suposi un esforç sobrehumà, moments de profunda solitud i tristesa. S ´ha de triar viure per poder guardar el tresor dels records, els moments, les imatges...
Un petó
Eva
Carmen,
Simplement preciós, molt emotiu.
Paraules clares i concises...
Viure, sobreviure... per tornar a seguir vivint, recordant els tresors que ens han deixat.
Una abraçada mimosa.
Brígida
Si, supongo que hay que escoger vivir, aunque sea pasar por la vida de puntillas, con nuestro dolor a cuestas y los recuerdos más maravillosos en el corazón.
Besos
Hola Carme,
He llegit el teu darrer comentari al blog del David. Era un comentari d'emocions intenses, de ràbia, de dubtes i de dolor.
Desprès, he pogut comprovar com tu matiexa l'has esborrat. I m'ha sabut greu. És com si no volgessis transmetre aquestes emocions. I jo penso que de tant en tant ens ho hem de permetre.
Perquè tal com diu aquest poema que has penjat, i que m'ha agradat tant, a vegades necessito connectar amb les emocions més profundes, aquelles que tinc tancades perquè fan mal. I sentir el dolor amb tota la seva cruesa, i patir. I plorar amargament, i sentir ràbia i ira. I desconsol i enyorança. I només després d'aquest drenatge, em torno a sentir millor, i crec sortir reforçat i disposat a tornar a somriure a la vida, perquè és el que vull pel David (i per l'Anni i per l'Anna): no viure amargat el que em quedi de vida.
Estimada Carme, et prego que, almenys davant de nosaltres, els papis del David, no amaguis que també sents dolor de vegades. No ens fas mal. Sé que sempre vols donar-nos força i ets com un puntal en el nostre dol, tu ens dones tot la força de l'estimació perque no defallim davant el que representa l'Escola de Musica. Sense tu, no crec que haguessim pogut tornar. Però nosaltres també volem escoltar-te i consolar-te quan estigui adolorida.
T'estimem
Natxo, Anni, Anna i David
Publicar un comentario